Saltar al contenido.

Un fenómeno llamado Manel

marzo 17, 2011

Cuando se habla de que existe un nuevo pop catalán, de que se hace música costumbrista, o de que un grupo hace folk por utilizar un ukelele no es la música la que dictamina estas situaciones sino que son los propios periodistas musicales quienes nos gusta etiquetar la realidad.

Esta semana ha salido a la venta “10 milles per veure una bona armadura” el segundo disco de Manel. Después del éxito de “Els millors professors europeus” estaba claro que este último daría que hablar. Ellos quizás no han tenido en cuenta la palabra dosificación a la hora de promocionar el disco y además los medios de comunicación han hecho que durante estas semanas solo se hable de un grupo catalán como si los demás no existiesen. Si el periodismo musical hace muchas veces de prescriptor me parece contraproducente para la música catalana el exceso de protagonismo que se le ha dado a Manel ya que reduce todo lo que se publica en Cataluña a un solo grupo y a un solo género musical.

En el Telenotícies de TV3 emitieron un trozo del videoclip de “Aniversari” en una sección, la de cultura, que a veces es hasta inexistente. En La Vanguardia, por ejemplo, Esteban Linés habló sobre “El porqué del nuevo pop catalán” atribuyendo a Manel y a Els Amics de les Arts como “marcas de un rico fenómeno”. Al día siguiente les entrevistó y al otro hizo una crónica del concierto que ofrecieron en Fnac en formato acústico.

Teniendo en cuenta los criterios periodísticos no se entiende porqué no se ha hecho más promoción de Aias, el grupo catalán que ha sido fichado por la discográfica americana Captured Tracks y que tienen un estilo musical que está de moda últimamente con grupos como Best Coast o The Pains of Being Pure At Heart. Y con esto no quiero menospreciar la música de Manel ya que el primer disco está lleno de canciones tan adictivas como Ai, Dolors o Nit freda per ser abril y el éxito que han conseguido es indiscutible. Simplemente me cuestiono el concepto de la discriminación positiva y me pregunto si estos acontecimientos son contraproducentes tanto para los grupos como para la música.

Lo mejor será escuchar el disco de Manel de aquí a unas semanas cuando ya haya pasado la novedad para no ser influenciado por lo que hayan dicho los medios y dejarnos llevar por lo que realmente es importante: las letras, las melodías y los pequeños matices que vayamos descubriendo canción a canción. Y espero, en caso de que no guste, que seamos suficientemente sinceros a la hora de hacer la crítica, y disfrutar o no de su música olvidándonos del fenómeno cultural en el que se han convertido.

“En la que el Bernat se’t troba” (2007).

Anuncios
4 comentarios leave one →
  1. marzo 17, 2011 7:24 pm

    Estic d’acord amb la teva entrada a mitjes. Entenc que estiguis farta del fenomen Manel, a molts ens passa i jo crec que ens distorsiona una mica la realitat perquè el boom, realment, és massa boom.

    Però dit això, al telenoticies de TV3 han aparegut notícies de nous discos de bandes com Mazoni, Mishima o Sanjosex, al programa Divendres hi han estat tots ells, per no parlar del Bestiari, on han dedicat un programa exclusivament a en Pla. O el Ritmes, on s’han fet especials d’Aias o Maria Rodés. El problema no crec que vingui tant de la tele pública i si d’altres mitjans que sí han exagerat amb tot plegat (Rac-1, per exemple). D’altra banda, crec que és bo, sa i vol dir que les coses s’estan fent bé que Manel obri un telenoticies. No seria notícia que Sigur Ros faci un nou disc a la tele d’Islàndia? O que a la de Montreal el Suburbs? Evidentment ho és, i el fet de donar aquesta importància a un disc fet aquí normalitza al país i a la música en català. Això crec que ho hem de veure com un fet positiu.

    Sempre tenim una conversa amb els amics sobre que el mainstream d’aquí és ECDL o Amaral i el mainstream del Regne Unit són els Libertines i Oasis, que ja ens agradaria a nosaltres. Doncs, coi, tan de bo el mainstream català sigui Manel, Antònia Font o Mishima, voldrà dir que ens acostem una mica a la cultura musical que hauriem de tenir. El problema és que mai s’ha tingut la “cultura del hype” a nivell de masses que hi ha a UK, per exemple. Si aconseguíssim quelcom semblant a això hi guanyariem molt tots, tant els artistes de gran públic com la cultura underground.

    El problema serà si passen els anys i el fenomen queda reduït als dos grups dels que tu parles. Llavors si que no haurà servit de res tanta promoció gratuïta.

    • marzo 17, 2011 10:50 pm

      Sí, la veritat és que TV3 també va parlar d’Aias i Maria Rodés però trobo que ens han saturat massa amb el tema Manel. Sí que és bo que per fi es parli tant d’un grup que canta en català i que tingui tanta repercussió un disc en la nostra llengua però el problema és que només són un parell de grups catalans els que poden crear aquest boom. És una llàstima que amb tants grups bons que hi ha Catalunya la gent no tant aficionada a la música es quedi només amb els noms de Manel o Els amics de les arts. I el que em fa por és que com tots volem protegir la nostra llengua i estem contents que un grup en català tingui èxit, al final, potser els sobrevalorem.

      Espero que aquesta saturació de Manel i el fet que ja sigui el nostre grup mainstream no faci que acabem associant Manel=mainstream=dolent. Personalment només me escoltat el disc un parell de vegades i l’he trobat “soso” (gust personal molt discutible) i que no està a l’altura del primer i espero que els altres també s’atreveixin a dir-ho en cas que pensin com jo.

      Sigui com sigui em quedo, sobretot, amb l’última frase que m’has dit. No puc estar més d’acord. 🙂

    • marzo 17, 2011 11:53 pm

      Estic molt d’acord amb el comentari Normal d’en JG però discrepo lleugerament amb una cosa, que és que sí que tenim cultura del hype, però que només amb el Rock Català va estar lligat a la llengua catalana. Després d’aquell fenomen en van venir d’altres i el mainstream que es va adoptar no necessàriament tenia a veure amb música cantada en català, però sí amb música feta per músics catalans (Jarabe de Palo, Marc Parrot fent de Chaval de la Peca, etc.).
      Personalment crec que s’ha arribat a un punt de normalització lingüística, o de no anormalitat, en la música feta a Catalunya i cantada en català, i que a l’hora d’articular-se musicalment té dos pilars en l’indiestream: Manel i els Amics de les Arts. Jo reservo la Beth pel mainstream…
      Què us sembla?
      Absolutament d’acord amb el tema de Rac1, que… buf!

      • marzo 18, 2011 9:33 am

        Jo crec que encara ens falta una mica per arribar a la normalització lingüística en la música, sobretot pel que fa a la gent que encara té molts prejudicis. Jo simplement m’he fet preguntes sobre tot aquest fenonen Manel, sobre si tanta saturació serà positiva o contraproduent. I m’ha sorprès el fet que totes les crítiques, de moment, siguin positives. La frontera del mainstream/indiestream/indie és tan difícil d’establir que jo no m’atreviria a dir que la Beth sigui la mainstream catalana. Jo aposto per deixar de banda les etiquetes, prejudicis i tot el boom mediàtic per escoltar el disc de Manel amb criteri.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: